Mudances

Ja m'he mudat a l'habitació. Senzilla i acollidora. Està en una casa una mica apartada del centre, a l'est del campus de la NTNU, la universitat tècnica d'aquí. El barri on està situada la casa està en un petit turonet, un d'aquells  llocs al voltant de Trondheim on hi ha gel perpetu. Com a mínim ho sembla. Mira, veus? Ja neva altra vegada. Per si de cas es fonia massa la neu, reomplim. Demà es podrà caminar gràcies a la neu, però demà passat ja estarà tot trepitjat i s'haurà convertit en gel. Les cames em tremolen només de pensar-ho. És molt i molt cansat, caminar sobre gel. Potser també perquè la manera de caminar canvia, i fas servir músculs que de moment no tinc entrenats.

He passat pel supermercat aviam què podia comprar per sopar. A la secció de carn fresca tenen pit de pollastre. I també pit de pollastre. I algun pit de pollastre pel mig. I de la resta del pollastre què en fan?? T'ho venen ja cuinat. Cuixes i ales ja cuinades. Adéu pollastre rostit. El que sí que sembla que tenen és fruita i verdura fresca. Per fortuna. I patates. I ous. I oli d'oliva. A unes 50 corones crec que l'he pagada, l'ampolla de litre. No gaire bo, tot s'ha de dir. Però la truita de patates és agraïda i sempre surt bona. Encara que se t'enganxi a la paella que has agafat pensant que estaria en bones condicions... Ja quan tinguem pis per tota la família m'encarregaré de tenir estris en bon estat.

I demà començo a treballar. PER FI! Ja se'm feia llarga l'espera aquí a Trondheim. Començar a conèixer gent, relacionar-me amb els nous companys, aprendre coses noves... Trobo a faltar la rutina de la feina.

Avui no penjo fotos perquè no he tingut ocasió de fer-ne. I demà ja veurem, amb la feina i tot. El cap de setmana aprofitaré. Si no neva, és clar.

Submarins

Avui he anat a passejar per l'antiga base de submarins que van construir els alemanys durant la Segona Guerra Mundial aquí a Trondheim. Actualment allotja empreses i l'arxiu de la ciutat.

Els alemanys van estructurar la base com un immens búnquer, amb parets de formigó de tres metres (3!) de gruix. Qualsevol bombardeig aliat només hauria fet pessigolles al búnquer. Un cop acabada la guerra es van fer càlculs per la seva demolició, i van arribar a la conclusió que la quantitat de dinamita necessària per enderrocar els murs faria que l'explosió causés danys als edificis del voltant.

Les cinc entrades ara estan tapades pels vidres de les oficines i l'estructura original s'ha anat disfressant. Tot i així, vist per fora, no deixa de ser un monstre de formigó.

I d'on em ve a mi aquest deliri per l'antiga base de submarins de Trondheim? Doooncs...

D'això...

Com us ho diria?

Hmmmm...

Aix, ara es quan tothom es posa a riure.

En fi. Resulta que l'any 2002 va sortir un joc anomenat Medal of Honor: Allied Assault. Una de les missions consistia en infiltrar-se a la base de submarins  de Trondheim per robar uns importantíssims documents i de passada enfonsar amb explosius un submarí estacionat a la base.  Molt bo, el joc, per cert. Hores i hores d'entreteniment. Impressionant la missió del desembarcament a Normandia.

Us estic sentint.

Ja n'hi ha prou...

Cagundena.

Si es que no es pot explicar res. En fi. Tampoc es que hi hagi anat amb un rifle Springfield M1903A4 com al joc. Només portava la càmera...

Algunes fotos més de la visita:

Un parell de fotos d'un segon búnquer per submarins que no es va acabar. La guerra va acabar abans de completar-lo.

Ah, i per acabar una altra cosa que no m'he n'havia adonat fins ara. A Trondheim hi ha poquíssimes pintades a les parets. Gent civilitzada...

Tràmits

Ja estan les criatures preinscrites a la llar d'infants. Es pot fer enviant un mail, però al no ser d'aquí no acabava de tenir clar si el fet de tenir una adreça temporal era un problema, com també quines llar d'infants podia triar. He anat a l'ajuntament i he demanat a recepció si em podien ajudar amb la inscripció a la llar d'infants. Cap problema. Ha trucat per demanar algú que em pogués ajudar i m'ha enviat a la planta corresponent. Allà m'ha atès un noi que m'ha donat totes les facilitats per fer el tràmit. Tot en persona en un despatx sense haver demanat cita i resolent el tràmit en qüestió de minuts. D'aquí un temps m'enviaran un mail per dir-me on ens ha tocat.

Per altra banda m'han dit de l'empresa on treballaré que el número d'identificació personal encara trigarà una setmana o dues. De manera que no puc obrir un compte al banc ni  puc tenir una línia de telèfon mòbil noruega. Paciència.

Plovia una mica avui a Trondheim. I només alguns turistes portaven paraigües. La resta de la gent anava amb gorres, caputxes o amb el cap descobert. Molt pràctics, aquests noruecs. On hi hagi una bona jaqueta impermeable, que s'apartin els paraigües. Entre d'altres coses perquè per caminar per aquí és aconsellable portar les mans lliures, per allò de les relliscades.

Ara ja fa uns dies que camino per la ciutat i fins avui no me n'havia adonat de la falta d'un element d'allò més quotidià a Barcelona. El soroll dels clàxons. Aquí la gent no el fa servir. Potser he sentit un clàxon en una o dues ocasions. Gent tranquil·la, aquesta del nord. 

Apa, a reveure.

S'ha acabat el relliscar

Els carrers de Trondheim estan força nets. No es veuen massa papers, no es veuen massa burilles de cigarreta. I no hi ha ni una sola caca de gos. Això últim està a la llista de coses que no trobo a faltar de Barcelona. Hi ha pocs gossos, però n'hi ha. O sigui que tothom recull els regals. No com a un lloc que jo em sé.

Una de les coses que trobo a faltar és poder entrar a menjar a un restaurant sense por d'arruïnar-te. No són gaires els llocs que tenen la carta posada a fora, amb els preus. I els que la tenen, la tenen en noruec i els preus de plats indesxifrables són elevats. En general a Barcelona l'única preocupació és si el lloc valdrà la pena o no.

A falta de restaurants, toca cuinar una mica. Com que tinc una petita cuina  a l'habitació de l'hotel, he anat al super a comprar espaguetis i una mica de salsa de tomàquet. I ara que ho penso també he comprat una mica de parmesà i al final no l'he posat. Quin cap que tinc... Demà espero recordar-me'n. Només un petit problema, i és que com que m'he oblidat completament de comprar sal, la pasta no era molt gustosa. Sempre n'hi ha de sal a la cuina. Com me n'havia de recordar? Ja tinc ganes d'instal·lar-me a la casa on he trobat habitació i poder cuinar en condicions.

Avui he tret l'objectiu llarg i he fet algunes fotos dels ànecs que volten pel riu. N'hi ha uns quants, cosa que diu força de la qualitat de l'aigua. El que no he vist, i aparentment n'hi ha, són peixos. Suposo que no és l'època en què han de passar els salmons i les truites.

Ja sigui caminant o agafant l'autobús, és molt ràpid arribar a zones elevades des d'on abastar tot el centre de la ciutat i bona part del seu entorn.

Sí, avui feia sol. Quatre dies que he estat aquí, i en dos d'ells ha fet sol. Si es que es queixen de vici...


Al final he picat. He arribat a la conclusió que jugar-me el maluc intentant aprendre a caminar sobre gel no val la pena. M'he comprat uns claus per les botes:

He arribat amb dificultats (alguna relliscada sense arribar a caure) a un centre comercial (Solsiden) i me'ls he comprat. Al sortir me n'he anat a un lloc amb gel i els he provat. Perfectes. Ara ja puc caminar sobre el gel sense problemes. El que passa és que tot i que aquest matí hi havia gel per tot arreu, al sortir de comprar els claus el gel havia desaparegut. Gairebé totes les voreres lliures del meu enemic. S'ha fos? S'ha evaporat? Ha decidit marxar ara que ja tinc claus? I és clar, caminar amb els claus damunt de l'asfalt no és gens còmode i fas un soroll que et senten a l'altra punta de Trondheim. Deixant de banda que els claus es fan malbé. Total, que me'ls he tret. Espero no tenir-los guardats fins el proper hivern.

Car? Depèn.

Trondheim és una ciutat on resulta car viure. O no. Tot depèn dels hàbits de cadascú i de si cobres un sou noruec.

Anar en autobús és car. Un bitllet senzill costa 40 corones. Al canvi venen a ser uns 5,35 euros. Encara que es cobri el doble que a Barcelona, resulta car. Però anar a peu és gratuït, i Trondheim és una ciutat petita. Tot depèn dels hàbits. Sortir a fer una cervesa o anar a sopar a un restaurant surt car. La cervesa que vaig prendre en una terrassa em va costar 67 corones. Uns 9 euros. ZASCA! Ja m'ho va comentar un català que treballa a la mateixa empresa on jo treballaré, que una cervesa a 7 euros m'acabaria semblant barata. Però no són coses necessàries per viure.

En canvi la roba és barata. Els preus que he anat veient són  semblants a Barcelona. I si els dividim per dos per ajustar-los als salaris de Barcelona, la roba surt molt bé de preu. Amb el menjar al supermercat passa més o menys igual. Tot i que no he anat gaire a comprar, encara, els preus que he vist no m'han sobtat. Els preus dels pisos de lloguer són més alts que a Barcelona, però no són el doble ni de lluny. Sobreviure surt més barat que a Barcelona, si tens un sou noruec i com deia abans, tot és qüestió d'hàbits.

Curiós el 'Salvados' sobre els immigrants espanyols a Noruega. Destinat a desmotivar la gent que es planteja emigrar. Els casos que han tret son gent que ha arribat a Noruega amb una ma davant i l'altra darrere, sense parlar anglès i no diguem ja noruec. Sorpresos de com els ha anat de malament a Noruega. Bravo. Quines coses que passen. La història de Pizarro i Orellana buscant el Dorado es repeteix. Podrien haver mostrat algun professional qualificat que li hagués anat bé. Més que res per oferir un punt d'equilibri.

Avui he passat pel cementiri de Tilfredshet. Un lloc molt tranquil, a la vora del riu Nid. Ple de corbs, com correspon a un cementiri.

Els ànecs s'acosten a la gent que es para a la vora del riu, per si de cas tiren algun trosset de pa. I el gos de la foto feia esforços per sopar ànec, sense èxit. Mengen ànec els noruecs? M'haig de posar les piles amb el noruec i la cuina noruega.

Ah, ja me n'oblidava. Ja tinc habitació per dormir els mesos de març i abril! En una caseta compartida amb un company de feina i un tercer que encara no he conegut. Aviam con surt la cosa.

Apa, a reveure!

Caminant

Claus. Aquest és el secret. Un accessori petit i discret que et pot salvar la vida. Molta gent porta botes amb claus. Ara començo a entendre millor com s'ho fan. Nens petits amb botes de neu amb claus. Adults amb botes de muntanya amb claus. Dones amb sabates delicades i uns claus de posar i treure a les soles. He vist una noia fent footing pujar una pendent glaçada sense cap problema. Portava bambes amb claus.

Per sort avui he après alguns trucs per caminar sobre el gel. Posar el peu molt pla, fer passes curtes, no aixecar la vista de terra a menys que estiguis aturat i sempre, sempre, preveure on faràs les properes passes. També he fet un parell de bons amics. Us els presento:

Són el gel triturat i la grava. Bona gent. Sempre a punt per donar-te suport. De confiança. Amb ells saps que no relliscaràs. Que la teva integritat física no perilla.

Malauradament també he conegut un element perillós. Sempre a punt per trair-te. Aquí el teniu:

El gel cobert d'aigua. No hi ha cosa  que rellisqui més. De cap de les maneres m'he atrevit a anar fins al final del carrer. Amb claus a les botes segur que es pot fer sense pensar-hi.

No sé què diuen que no fa sol a Noruega a l'hivern. Avui ha fet sol. Ben brillant. Per fer fotos ben boniques. Aquí en teniu una mostra:

Hi ha turonets al voltant del centre de Trondheim, barris on portar calçat amb claus és una necessitat.

Jo, sense claus a les botes, he baixat un tram de carrer que feia pendent patinant. Però no he caigut! Vaig millorant. L'any que ve seré capaç de fer footing amb bambes de sola plana per pendents glaçades. O no...

A més del footing també els agrada l'esquí de fons, anar en bicicleta, i tot el que sigui sortir a fer el cabra per la natura. Tenen un bon entorn per fer-ho, val a dir.

I a part de sortir de casa per gaudir de la natura, també van a les terrasses dels  bars. Sí, sí, a 0º de temperatura les terrasses s'omplen. El bar posa la manta:

La gent que vol fer una cervesa i fumar-se una cigarreta seu a les terrasses i es tapen les cames amb una  manta. Molt curiós, tot plegat.

Moltes motxilles. La majoria de gent porta motxilla. Serà per tenir les manes lliures i mantenir millor l'equilibri.

Una cosa que no tenen a Noruega, alabat siga el clima, són coloms. El que tenen són corbs. Bèsties que de moment em cauen simpàtiques. Encara no he preguntat a cap noruec quina opinió els mereixen. Molt lligats a la mitologia, sí, moltes històries i molt "The winter is coming", però en el dia a dia, emprenyen molt?

Com veieu, tothom va ben abrigat per aquí.

I per  acabar la ruta turística, la catedral de Nidaros. Força impressionant. Per fora. Encara haig de donar un cop d'ull a l'interior. Amb un cementiri molt fotogènic al voltant..

Amb les eines de processat de fotos de què disposo de moment, és el millor que he sabut fer fins ara. Quan tingui l'ordinador de veritat, no aquesta coseta de butxaca que faig servir (Asus EeePC) les fotos milloraran una mica.

Apa, fins a la propera.

Primeres impressions

Ja sóc a Noruega. Moltes hores dedicades a discutir la possibilitat. Molts dies preparant-ho tot. Molts dies acomiadant-me de tothom. Molts petons i abraçades. Alguna llagrimeta. Més d'una, de fet. Unes poques hores d'avió i ja sóc a Trondheim, Noruega.

Fa fred, però tampoc tant. A vegades em sobra la jaqueta. Les tres capes de roba addicionals no sobren, com a mínim caminant pel carrer. És entrar a qualsevol local i començar a patir calor. La gent va abrigada, com correspon a la temperatura. Que ningú es pensi que la gent del nord porta anticongelant a les venes. Jaquetes gruixudes i impermeables, gorres de llana, botes de muntanya, etc.  Les botes de muntanya són útils per caminar per les voreres cobertes de gel i neu. I la gent no rellisca, cosa que em meravella. En unes poques hores he estat a punt de trencar-me el còccix unes quantes vegades. Potser ja tenen l'equilibri i els reflexos adaptats a la situació. O estan tot el dia de baixa per trencaments, qui sap.

No sé pas si algun dia m'atreviré a conduir un cotxe per aquestes contrades. Primer necessito fer moltes pràctiques en un espai gran i sense obstacles per aprendre a conduir sobre gel sense matar a ningú. Excepte els carrers principals, tot està cobert de gel. Tiren una mica de grava per no patinar i a córrer. Els cotxes patinen en arrencar d'un semàfor. I si això els passa als noruecs més que acostumats a conduir sota aquestes condicions, jo segur que estavello el cotxe al primer revolt.

La gent parla noruec, òbviament, i anglès. Encara m'haig de trobar amb algú que tingui dificultats amb la llengua anglesa. Tothom el parla, i el parla correctament. La gent més gran es nota que l'han après quan ja no eren criatures, però tot i així no tenen cap problema per mantenir una conversa. Això sí, tot, absolutament tot, està retolat en noruec. Exclusivament. I si no en saps, espavila't.

Apa, això és tot per ara. Seguiré comentant la jugada els propers dies.