Ja fa cosa d'un mes que vaig amb bicicleta a la feina. Segueixo cansant-me una barbaritat, però cada vegada vaig més ràpid. A l'anada és gairebé tot baixada, i trigo prop de vint-i-cinc minuts. De tornada, lògicament, és tot pujada. Trigo trenta-un minuts. Els primers dies trigava una mica més de quaranta minuts. Anem millorant. Ara ja començo a avançar algun altre ciclista en encara pitjor forma que jo. En total uns disset kilòmetres cada dia.
Després d'un parell d'anys sense fer ni gota d'esport, m'està costant moltíssim tornar a posar-me en forma. I com que començava a assemblar-me a un elefant marí (aquí la Lidia alimentant-me), vaig pensar que ja era hora de fer una mica d'exercici. No pas per tenir una bona figura, no. Només per poder seguir menjant tranquil·lament sense tant de risc de morir ofegat per les meves pròpies carns.
Curiosament no em canso menys ara que ja he fet el trajecte unes quantes vegades. Ja m'ho diu un company de feina. Encara que t'entrenis, et canses igual. El que passa és que vas més ràpid. Passa que ell s'entrena molt a fons. Té l'afició de participar en una cursa Ironman cada estiu. Tothom té les seves manies.
De tornada, en els últims dos kilòmetres hi ha un desnivell de cent metres. Es a mitja pujada que em pregunto per què ho faig. I si val la pena cansar-se tant. Tenint una línia d'autobús que va de porta a porta. I aleshores ja arribo al canvi de rasant que marca el final de la pujada més dura i em sento com un heroi havent superat novament una enorme adversitat. Arribo a casa arrossegant la llengua per terra, tot s'ha de dir. Com a premi tinc a l'Adrià esperant-me amb il·lusió cada tarda. M'agafa el casc i me'l porta a l'habitació, tot orgullós. És per menjar-se'l a petons.
Apa, a reveure!
No comments:
Post a Comment